Avui ha set aquell
moment en totes les pràctiques en què passes de l’observació activa a l’acció
sense previ avís. I dic sense previ avís, perquè d’un moment per l’altre, a la
meva companya Sonia i a mi, ens han dit de fer la sessió de filosofia 3/18.
La situació ha set
la següent: els dimecres, els infants de quatre anys fan filosofia i
psicomotricitat. Normalment, es divideixen els grups de forma que la meitat del
grup queda a l’aula i l’altre meitat fa psicomotricitat (uns abans del pati i
després els altres). D’aquesta forma, a psicomotricitat hi ha 25 nens de les
dues aules, i a cada aula la meitat de cada grup, fent que les sessions de
filosofia siguin més enriquidores.
Però què ha passat
avui? Doncs bé, la docent que fa les sessions de psicomotricitat ha hagut de
marxar després del pati, així que entre les dues tutores i na Sonia i jo ens
hem repartit les tasques a fer. La tutora de “les motos” ha fet la sessió de
psicomotricitat, la meva tutora ha fet la sessió de filosofia a la seva aula i
na Sonia i jo, supervisades per una porta per la meva tutora, hem fet la sessió
de filosofia a l’aula de na Sonia.
Les meves
sensacions han anat fluctuant durant tot el dia. Al principi estava molt
nerviosa, ja què no només era la primera sessió de filosofia que feia a la meva
vida, sinó que a més a més, tampoc coneixia molt bé als infants d’aquell grup.
Però bé, havíem de
contar el conte de “Carnestoltes i la vella Quaresma”, aprofitant que estàvem
en carnaval. Després havíem de incitar als nens a què pensessin com seria la
vida si tothom visqués com Carnestoltes, o tothom visqués com la vella
Quaresma. I finalment, havíem de mostrar el quadre de Goya (autor que estan
estudiant) pertinent; en aquest cas: “El entierro de la sardina”.
Així i tot, després
de canviar el to de veu cent vegades, fer bromes diverses per recaptar l’atenció,
fer callar i atendre mil vegades i inventar-me totes les preguntes
inimaginables per tal d’encaminar els infants a que donessin les respostes
acord al que cercàvem, l’activitat va sortir. Potser no com esperàvem, perquè
encara que sempre hi ha coses que es podem millorar, quan estàs amb aquests
nervis a sobre, l’últim que imagines és que la fotocopiadora també dirà de
rompre’s en aquell moment fent que la darrera activitat no pugui acabar-se.
Però això ja és filar massa prim... i na Sonia i jo sabem que això no ha set
per falta d’experiència nostra, encara que ja ho tenim present per properes
sessions.
Vam acabar el dia
molt satisfetes del treball que havíem desenvolupat, contentes de l’experiència
i agraïdes, perquè en acabar la sessió ens van proposar a les dues que
programéssim el següent trimestre de filosofia amb elles i que les dugéssim a
terme nosaltres.
Sabem que no serà
fàcil, sabem que ens equivocarem molt i sabem que ens falta molt per aprendre.
Però també sabem que ningú neix ensenyat i que les nostres tutores també han
set practicants en qualque moment. I això fa que l’ajuda que ens estan donant
es faci notar dia rere dia amb tot el que estem aprenent.
Per això, les
etiquetes d’avui són: RUTINES, ja que hem fet la sessió de filosofia, de forma
que hem aconseguit no trencar la rutina
del dia i que la meitat del grup quedés penjat amb una sessió de filosofia
menys; i ESTRATÈGIES DE COMUNICACIÓ, ja què crec que és el que més he treballat
amb aquesta sessió avui: tots els tipus de comunicació que podia fer servir amb
els infants.
Un deixo el vídeo
del conte de “Carnestoltes i la vella Quaresma”. He aconseguit trobar-ne un que
utilitza els mateixos dibuixos que teníem na Sonia i jo al conte que vam fer
servir. Espero que us agradi...
Petonets i fins un
altre!!
Patricia Pinar Roig.
☺♥♫
________
Referències bibliogràfiques:
- Imatge extreta del link: <http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/9/97/El_entierro_de_la_sardina_Goya.jpg>
- Vídeo extret del link: <https://www.youtube.com/watch?v=oOc2mD-Fliw>.
No hay comentarios:
Publicar un comentario